Ensenyament de la llengua catalana - Aula 1

Públic

D’entrada, he de dir que aquest segon repte m’ha deixat un gust agredolç. No cal ni dir que m’ha agradat molt el fet d’entrar en l’univers de la diversitat lingüística, així com sobretot d’atansar-nos en dos casos reals i personalitzats que no han fet sinó reeixir a posar-nos a la pell d’allò que ni més ni menys anhelem ésser: un docent i, per consegüent, situar-nos enmig de dos instituts diferents amb el seu context socioeconòmic i amb més o menys nivell d’immigració i de diversitat lingüística, la qual cosa comporta alhora distints mètodes, estratègies i eines per fer-hi front.

Així mateix, hem arribat a la conclusió que la distància entre teoria-pràctica, expectatives-realitat, intensions-resultats malauradament és molt i molt, fins i tot podríem dir que massa, llarga. Una de les pràctiques més estesa i comuna com és l’aula d’acollida o similars es duen a terme amb poc èxit o no amb els fruits que se n’esperaven. Tanmateix, aquell recurs que sí que sembla rutllar, per contra, són els plans individualitzats (PI), la qual cosa no és pas sorprenent atès que s’adapten les estratègies a l’alumat, a banda de no rebre menys que una atenció personalitzada i de qualitat.

D’altra banda, però, resta la part agra del repte, fruit de la situació lingüística de la nostra llengua en els centres, que no millora pas, ans del contrari esdevé cada cop més vulnerable. Així, no només no se’n treuen pocs fruits de la immersió lingüística dels immigrants o nouvinguts, sinó que repercuteix i afecta desfavorablement l’ús del català. Aquest regust agre s’accentua tenint en compte que, tot i ésser conscient de la situació general lingüística de la nostra llengua, convé ressaltar que a la meua zona no succeeix sinó en força menys mesura, a parer meu, atès que a les Terres de l’Ebre no s’empra gens, per no dir zero, el castellà. Bé, de fet no puc dir que zero, car s’utilitza, però més aviat en un context lúdic, en tant que joc, que no pas comunicatiu. És per això que els immigrants no els queda altra que aprendre la nostra llengua per tal de poder socialitzar i, per consegüent, arribar a crear una mescla homogènia lingüísticament parlant entre nouvinguts i locals. Ara bé, cal apuntar que és una zona amb poc turisme (tot i que s’incrementa cada cop més), molt rural i poc urbana, la qual cosa es diferencia amb altres zones del país en què el català ocupa menys terreny en el dia a dia de l’alumnat.

Això no obstant, aquells que vivim en zones més descentralitzades sabem com funciona el món de la docència i que, per tant, és difícil encetar l’etapa treballant allà d’on som o on volem. És per això que també m’ha anat molt bé situar-me figuradament en dos instituts forans i simular-ne l’afrontament, el context i les possibles solucions, car no ens podem oblidar que es tracta d’un problema real i molt comú en el nostre país.